Patrimoni cultural

LES ESTELES

Les esteles funeràries discoïdals són un senyal funerari de pedra, destinat a fitar les capçaleres de les tombes. Especialment medievals i amb una tipologia ben definida i concreta, el cap de forma circular i la part sustentadora de forma variada, destinada a clavar la peça sobre el sòl de la tomba.

A Preixana hi ha la col·lecció més àmplia d'esteles discoïdals, amb un total de 91 peces registrades.

També, a Preixana es trobà una estela funerària prehistòrica (1500-2000 a.C.) de la cultura de "Argar" que pertany a l'edat de Bronze com indica el punyal que hi ha esculpit al costat de la pedra.

Aquesta es trobà en aplanar una finca al camí que antigament duia a Montalbà. Avui està exposada al Museu Duran i Santpere de Cervera, com una de les millors peces de l'exposició.

L'ESGLÉSIA PARROQUIAL DE SANTA MARIA
Està situada sobre el tossal del Sitjar, que domina tot el poble i des d'on es divisa una vasta extensió de territori.

Fou declarat Bé Cultural d'Interès Nacional (BCIN) integrat dins el conjunt artístic l'any 1980.

L'Església és d'estil gòtic tardà, del s.XV, amb façana renaixentista.

El campanar de base quadrada i part superior octogonal es troba situat en un lateral. Un dels trets més característics d'aquesta església són els contraforts, situats a cada cantonada, en un dels quals hi ha un gran rellotge de sol.

L'església fou greument afectada pels terratrèmols que hi va haver durant els anys 1427 i 1428. Més tard, en acabar la Guerra Civil espanyola, va rebre l'impacte d'explosius. Fou a partir del 1945 i amb l'ajuda de l'organització del govern espanyol Regiones Devastadas que reformà la teulada.

L'última gran reforma va ser el canvi del campanar de cadireta de la cara nord per l'actual, a la cara sud, el 1955.

La parròquia guarda part d'un retaule gòtic de pedra, de l'església primitiva amb l'escena de l'adormició de Maria. Una altra escena la té el Museu de Solsona.

Hi ha estudiosos que afirmen que l'església es construí aprofitant parts de l'antic castell de Preixana.

L'ERMITA I EL PARC DE LA MARE DE DÉU DE MONTALBÀ

El nom de Montalbà podríem definir-lo per la gent de Preixana com a "mont", igual a muntanya, turó o tossal; i "albà" equivalent a llum del matí, alba nova que despunta després de la nit. Així que tenim Montalbà equivalent, en aquest cas i per l'esperit dels fills del poble, a muntanya on es troba o d'on arriba l'alba, la llum del nou dia. En aquest cas, la llum nova que prové de Maria. Les estrofes dels goigs ho indiquen:

La fillada en Vós s'empara

al redós de vostre altar.

Protegiu Preixana, Mare

i Verge de Montalbà.

Que no manqui mai a taula

el pa blanc que Déu ens do.

Ni l'amic, ni la paraula

en el goig i en el dolor.

Són els fills, llesqueu-nos ara

amb amor el diví pa.

Protegiu Preixana, Mare

i Verge de Montalbà.

Segons la tradició llegendària, la imatge de la Mare de Déu de Montalbà fou trobada per un pastor (una altra versió ens diu una pastora), mentre pasturava el seu ramat. Diu que la va trobar dintre d'una petita cova. Aquesta imatge tenia uns 60 cm d'alçada i no va poder emportar-se la figura d'allà. Com que la gent del poble tampoc va poder fer-ho, van decidir construir una ermita perquè la Verge volia quedar-se en aquell indret.

A partir d'aquell moment, va començar un culte molt viu i de força transcendència i acudien a adorar la Verge creients de molts llocs. Aviat s'hi va fer un aplec cada any, acudint-hi Preixana, Vilagrassa i el Mas de l'Estadella. Se celebrava aquest aplec el dimarts de Pasqua Florida. La celebració, arribats a l'ermita en processó, consistia en solemne ofici, cant dels goigs i repartiments de brots d'alzinera, i també ball.

Preixana s'hi aplegava en tradició secular amb Tàrrega i Vilagrassa. La festa es féu fins al 1906, tot i el mal estat de l'església. L'any 1907 Preixana va demanar endur-se la imatge i aixecar una nova ermita al tossal de la vila.

La imatge fou duta a l'església parroquial de Santa Maria, on rebé el culte de tota la població, fins que l'any 1936, amb els estralls cruents de la guerra civil, fou cremada.

L'any 1940 es faria una nova ermita, ara més a prop de la població, al tossal de la Vila i una nova imatge seria duta per la veneració després de la crema de l'original.

Al voltant d'aquesta ermita s'ha bastit un nou parc, plantat d'una magnífica pineda i equipat amb taules i bancs de pedra. També hi ha una pista per realitzar-hi activitats culturals i esportives, fogons, fonts i un ampli aparcament. Un lloc ideal per passar un dia d'esbarjo i lleure entre la natura.

L'any 1962 es constituí el Patronat de la Nostra Senyora de Montalbà que s'encarrega de l'embelliment i manteniment de l'ermita i el parc de l'entorn.

També des del 1971, cada dilluns de Pasqua s'hi celebra un aplec sardanista i, els pobles de la vora i d'arreu de contrades catalanes s'hi apleguen per menjar-hi la tradicional Mona de Pasqua.

LA CAPELLA DE SANT LLORENÇ

La capella va tenir un paper important en la història del poble. La seva existència és anterior al s.XV i va ser reconstruïda al segle XVI. A les dovelles de la porta hi ha gravats simbòlics. Un magnífic retaule procedent d'aquesta capella es troba al Museu Diocesà de Vic.

Avui aquesta capella està adaptada com a local social del jovent.

LA CAPELLA DE LA MARE DE DÉU DE L'HORTA

La capella de la Mare de Déu de l'Horta està molt ben arranjada, molts dies de la setmana s'hi celebra culte.

A l'interior s'hi troba la imatge de la Mare de Déu, que va ser salvada de la destrucció gràcies a Leonor Casals de cal Negret, encara que va sofrir violència i va malmetre la imatge. El seu estil és dels inicis del Barroc, està en posició dreta i té l'infant al braç esquerre.

Com que segons la inscripció de la llinda hi va ser sebollida una persona morta de pesta, podríem pensar que aquesta capella tenia la missió d'acollir els malalts de pesta. La capella de Santa Magdalena, situada als afores del poble també tenia la mateixa funció. La inscripció de la llinda és aquesta:

Dorotea Bas los osos

Sepultats te vull dins mi

Perque de pesta mori

I no esta entre los demes osos

9bre. Als 18

Aquesta capella se suposa que es construí Al s.XVII, igual que l'antiga casa Roca propietat de la família Bas.

EDIFICIS PARTICULARS

La casa que destaca més actualment és Can Xammar, a l'extrem de la plaça Lecha Segalà. Segons l'escrit de la portalada data del 1559. És un edifici de pedra picada amb finestrals de l'època plateresca i portalada de mig punt amb grans dovelles.

Al carrer Major hi hagué una gran casa senyorial amb pati interior porticat, segons els trossos de columnes que s'han conservat. Les columnes "pilars" del porxo de can Roquet, del mateix carrer i que formaven la porta principal de l'antic hospital convent del s. XIII-XV que albergà aquesta casa.

En altre edificis hi trobem trets de casa senyorial, amb els escuts molt esborrats fora d'alguna casa, amb baixos de pedra com a ca la Llúcia, al carrer Lleida, o Cal Silona, a la plaça Lecha Segalà.
Altres cases conserven façanes vistoses amb baixos de pedra fruit del vincle del poble amb el treball històric de la pedra de les pedreres.

INSTAL·LACIONS CULTURALS

Les instal·lacions que alberguen espais culturals són l'antiga capella de St. Llorenç al carrer que porta el mateix nom, avui adaptada com a local social del jovent.

El Casal d'Entitats (antigues dependències municipals) que avui acull els despatxos de les entitats del poble i una sala de reunions o conferències.

El Casal d'Avis i el Pavelló Municipal on es fa ball els diumenges i els dies de festa i també s'hi pot realitzar teatre i tota mena d'activitats lúdiques.